POEMA 31 –
Em sembla que és com un déu aquell home
tant és qui sigui, que et seu a la vora
i, gairebé tocant-te, escolta com
dolça li parles
i com li rius, coqueta. De debò,
això em regira el cor, que el pit m’esqueixa,
perquè si un sol instant et miro, em quedo
sense paraules.
S’entortolliga la llengua i el cos
me l’inunda, de cop, un foc eteri
i als ulls se m’hi ha posat un tel i em brunzen
fort les orelles!
La suor freda em regala i tremolo
tota jo i perdo els colors com quan l’herba
s’asseca, i sento que no em queda gaire
temps per morir-me.
Però a tot t’has d’atrevir…
Edició d’ELOI CREUS
(Proa edicions, 2022)
Ressenya d’Enric Umbert-Rexach a: LA VEU DELS LLIBRES
Ressenya de Jordi Llavina a ARA LLEGIM
Ressenya de David Castillo a EL PUNT AVUI
Ressenya de Jordi Nopca a ARA LLEGIM
Ressenya d’Oriol Rodriguez a REVERS
Compra el llibre aquí
