“Qui, si jo cridés, em sentiria des dels rengles / dels àngels? Així comença l’Elegia Primera. Rilke es troba al castell de Duino, l’ús del qual li ha estat cedit per la princesa Marie von Thurn und Taxis -una Hohenlohe-, a les darreries de l’any 1911. Ja hi ha estat convidat altres vegades. Ara, però, hi és tot sol. Allà, dalt del penya-segat, amb la vista posada sobre l’Adriàtic, sent que li neix de dins aquest primer vers, punt de partida de la llarga escriptura que durarà deu anys, fins al 1922, quan posarà punt final a l’Elegia Desena: I nosaltres, que pensem en una felicitat / creixent, sentiríem l’emoció / que gairebé ens aclapara / quan un atzar feliç cau.” (Josep M. Fulquet – Eduard Santiago)
Duineser Elegien. Die erste Elegie (fragment)
Wer, wenn ich schriee, hörte mich denn aus der Engel
Ordnungen? und gesetzt selbst, es nähme
einer mich plötzlich ans Herz: ich verginge von seinem
stärkeren Dasein. Denn das Schöne ist nichts
als des Schrecklichen Anfang, den wir noch grade ertragen,
und wir bewundern es so, weil es gelassen verschmäht,
uns zu zerstören. Ein jeder Engel ist schrecklich.
Und so verhalt ich mich denn und verschlucke den Lockruf
dunkelen Schluchzens. Ach, wen vermögen
wir denn zu brauchen? Engel nicht, Menschen nicht,
und die findigen Tiere merken es schon,
daß wir nicht sehr verläßlich zu Haus sind
in der gedeuteten Welt. Es bleibt uns vielleicht
irgend ein Baum an dem Abhang, daß wir ihn täglich
wiedersähen; es bleibt uns die Straße von gestern
und das verzogene Treusein einer Gewohnheit,
der es bei uns gefiel, und so blieb sie und ging nicht.
O und die Nacht, die Nacht, wenn der Wind voller Weltraum
uns am Angesicht zehrt –, wem bliebe sie nicht, die ersehnte,
sanft enttäuschende, welche dem einzelnen Herzen
mühsam bevorsteht. Ist sie den Liebenden leichter?
Ach, sie verdecken sich nur mit einander ihr Los.
Weißt du’s noch nicht? Wirf aus den Armen die Leere
zu den Räumen hinzu, die wir atmen; vielleicht daß die Vögel
die erweiterte Luft fühlen mit innigerm Flug.
==================================
PRIMERA ELEGIA (fragment)
Qui, si jo cridés, em sentiria des dels rengles
dels àngels? I si un àngel, de sobte, m’estrenyés
contra el seu cor, la seva existència més potent
m’anul·laria. Perquè la bellesa no és més
que el preludi del que és terrible, que encara suportem;
i si tant ens fascina és perquè, indiferent, desdenya
anihilar-nos. Tot àngel és terrible.
Per això em domino i ofego el reclam
del meu plor obscur. A qui, doncs, podrem
recórrer? Ni als àngels, ni als homes;
i les bèsties, astutes, ja saben
que no ens sentim gaire segurs a casa,
en el món interpretat. Ens queda potser
un arbre en el pendent que solem veure
cada dia; ens queda el camí d’ahir
i la consentida fidelitat a un costum
que, trobant-se a gust amb nosaltres, no ens ha abandonat.
Oh, i la nit, la nit, quan el vent ple d’espai còsmic
ens afila la cara, ¿a qui es refusaria ella, l’anhelada,
la dolça decebedora que fatigosament
assetja el cor solitari? Serà més benigna als amants?
Ai!, els amants no fan sinó amagar-se el destí l’un a l’altre.
No ho saps encara? Llança el buit que cenyeixes amb els braços
cap als espais que respirem perquè tal vegada els ocells
sentin, amb el seu vol més íntim, tota l’amplitud de l’aire.
(Traducció de Josep Maria Fulquet i Eduard Santiago )
==================================
Entrevista als traductors d’Enric Umbert-Rexach a LA VEU DELS LLIBRES
Article de Jordi Nopca a ARA-LLEGIM
Entrevista de Xavier Graset als traductors a MÉS_324
Ressenya de Josep Maria Fulquet i Eduard Santiago a NÚVOL
Compra el llibre AQUÍ
