RAINER MARIA RILKE, poema ‘Primera Elegia de Duino’ (fragment) en la veu de CLAUDIA KALÁSZ (alemany) i de CARLES SALES (català)

“Qui, si jo cridés, em sentiria des dels rengles / dels àngels?  Així comença l’Elegia Primera. Rilke es troba al castell de Duino, l’ús del qual li ha estat cedit per la princesa Marie von Thurn und Taxis -una Hohenlohe-, a les darreries de l’any 1911. Ja hi ha estat convidat altres vegades. Ara, però, hi és tot sol. Allà, dalt del penya-segat, amb la vista posada sobre l’Adriàtic, sent que li neix de dins aquest primer vers, punt de partida de la llarga escriptura que durarà deu anys, fins al 1922, quan posarà punt final a l’Elegia Desena: I nosaltres, que pensem en una felicitat / creixent, sentiríem l’emoció / que gairebé ens aclapara / quan un atzar feliç cau.” (Josep M. FulquetEduard Santiago)

Duineser Elegien. Die erste Elegie (fragment)

Wer, wenn ich schriee, hörte mich denn aus der Engel

Ordnungen? und gesetzt selbst, es nähme

einer mich plötzlich ans Herz: ich verginge von seinem

stärkeren Dasein. Denn das Schöne ist nichts

als des Schrecklichen Anfang, den wir noch grade ertragen,

und wir bewundern es so, weil es gelassen verschmäht,

uns zu zerstören. Ein jeder Engel ist schrecklich.

Und so verhalt ich mich denn und verschlucke den Lockruf

dunkelen Schluchzens. Ach, wen vermögen

wir denn zu brauchen? Engel nicht, Menschen nicht,

und die findigen Tiere merken es schon,

daß wir nicht sehr verläßlich zu Haus sind

in der gedeuteten Welt. Es bleibt uns vielleicht

irgend ein Baum an dem Abhang, daß wir ihn täglich

wiedersähen; es bleibt uns die Straße von gestern

und das verzogene Treusein einer Gewohnheit,

der es bei uns gefiel, und so blieb sie und ging nicht.

O und die Nacht, die Nacht, wenn der Wind voller Weltraum

uns am Angesicht zehrt –, wem bliebe sie nicht, die ersehnte,

sanft enttäuschende, welche dem einzelnen Herzen

mühsam bevorsteht. Ist sie den Liebenden leichter?

Ach, sie verdecken sich nur mit einander ihr Los.

Weißt du’s noch nicht? Wirf aus den Armen die Leere

zu den Räumen hinzu, die wir atmen; vielleicht daß die Vögel

die erweiterte Luft fühlen mit innigerm Flug.

==================================

PRIMERA ELEGIA (fragment)

Qui, si jo cridés, em sentiria des dels rengles

dels  àngels? I si un àngel, de sobte, m’estrenyés

contra el seu cor, la seva existència més potent

m’anul·laria. Perquè la bellesa no és més

que el preludi del que és terrible, que encara suportem;

i si tant ens fascina és perquè, indiferent, desdenya

anihilar-nos. Tot àngel és terrible.

Per això em domino i ofego el reclam

del meu plor obscur. A qui, doncs, podrem

recórrer? Ni als àngels, ni als homes;

i les bèsties, astutes, ja saben

que no ens sentim gaire segurs a casa,

en el món interpretat. Ens queda potser

un arbre en el pendent que solem veure

cada dia; ens queda el camí d’ahir

i la consentida fidelitat a un costum

que, trobant-se a gust amb nosaltres, no ens ha abandonat.

Oh, i la nit, la nit, quan el vent ple d’espai còsmic

ens afila la cara, ¿a qui es refusaria ella, l’anhelada,

la dolça decebedora que fatigosament

assetja el cor solitari? Serà més benigna als amants?

Ai!, els amants no fan sinó amagar-se el destí l’un a l’altre.

No ho saps encara? Llança el buit que cenyeixes amb els braços

cap als espais que respirem perquè tal vegada els ocells

sentin, amb el seu vol més  íntim, tota l’amplitud de l’aire.

(Traducció de Josep Maria Fulquet i Eduard Santiago )

==================================

Entrevista als traductors d’Enric Umbert-Rexach a LA VEU DELS LLIBRES

Article de Jordi Nopca a ARA-LLEGIM

Entrevista de Xavier Graset als traductors a MÉS_324

Ressenya de Josep Maria Fulquet i Eduard Santiago a NÚVOL

Compra el llibre AQUÍ

Deixa un comentari