| O daß ich wieder diesen Ruf vernähme Von allem was da aufgebaut zu scheiden Ich wollte seine Stimme nicht vermeiden Ich ließe alles ginge hin und käme Vor jene Stimme die da will ich schäme Mich meiner Zeit und dessen was wir leiden Wir wurden schmachvoll und gemein bescheiden Nichts Edles blieb das unsre Not verbräme Und wie wir suchen und die Nacktheit wenden Ein Licht in uns zu fangen das uns rette Enttauchet meinen vorgehaltnen Händen Erinnerung der Worte die mich senden Als deinen Folger auf des Gottes Stätte Und nichts was außer dem mein Leben hätte. | Si jo el senyal sentís de nou d’aquesta crida A separar-me del que s’hi havia bastit No voldria ser pas de la seva veu esquiu Ho deixaria tot hi aniria i vindria Rere aquella veu que s’hi vol m’avergonyeix El meu temps i tot allò que s’hi pateix Caiguts en humiliant i vulgar misèria Res de digne adorna nostra esma entristida I tal com fem passos cercant la nuesa Per captar dins nostre una llum que ens rescati Les mans obertes són l’indret on llampurneja El record de les paraules que em menen Com a successor teu a la terra divina Seria el poc que a ma vida restaria. |
Lectura del poema Sonet nº 66 en català i en la veu d’Arnau Ferre Samon:
Poema: Sonet nº 66
Del llibre: SONNETTE / SONETS
Traducció de: ARNAU FERRE SAMON
Publicar a: EDICIONS REREMÚS, 2024
Ressenya de Claudia Kalász a revista TASCHENSPIEGEL
Ressenya d’Enric Umbert-Rexach a LA VEU DELS LLIBRES
Compra el llibre AQUÍ
Els Sonets de Walter Benjamin eren una baula perduda en el conjunt dels seus escrits, fins que George Agamben els trobà a la Biblioteca Nacional de París els anys 80 del segle passat i van romandre inèdits fins que s’han publicat a títol pòstum. Van ser escrits entre 1914 i 1925 en homenatge en bona part al seu amic Fritz Heinle, poeta, que amb la seva companya Rika Seligson van suïcidar-se amb gas el 9 d’agost de 1914 com un acte de protesta per esclat de la Primera Guerra Mundial. El gest de Heinle vist com una acció premonitòria de la tràgica fi del mateix Benjamin, en circumstàncies semblants, al límit de l’abisme d’una nova guerra a Europa no desitjada.
Walter Benjamin és una figura singular de la filosofia alemanya del segle XX, Benjamin no pot ser subsumit a cap corrent sense córrer el risc de distorsionar el conjunt de la seva filosofia. D’alguna manera, el pensament es pot descriure com una mena de coalició entre messianisme teològic i marxisme heterodox; així, en el desenvolupament de la seva filosofia es distingeix un període en el qual s’observa una forta influència de la teologia judaica i un període en el qual s’intenta reformular aquest messianisme mitjançant una adaptació del marxisme. És precisament en aquest segon moment quan col·labora activament amb l’Institut de Recerca Social mitjançant publicacions a la revista per a la investigació social, tot i que manté sempre una distància respecte del programa de l’Escola de Frankfurt.
Benjamin neix l’any 1892 a Berlín, en el si d’una família jueva assimilada. Estudia filosofia, filologia i psicologia a Freiburg, Berlín, Munic i Berna, i finalitza els seus estudis amb la tesi El concepte de la crítica d’art dins el Romanticisme alemany (1920); més tard intentarà aconseguir, tot i que sense èxit, l’habilitació a Frankfurt amb un estudi sobre el drama barroc alemany: Origen de la tragèdia alemanya (1925). Aleshores, establert a Berlín, es dedica a la traducció, a la crítica literària i a la literatura, fins que l’any 1933, i a causa de l’ascens al poder del nacionalsocialisme, es trasllada a París, on treballa fins l’any 1940, en el qual, fugint dels nazis, acaba suïcidant-se a Portbou. La producció filosòfica de Benjamin s’articula fonamentalment en gran quantitat d’assajos i articles de contingut filosòfic i literari. La principal preocupació de Benjamin es situa en el terreny de la filosofia de la història, de la cultura, l’estètica i la teoria de la modernitat. En la tesi doctoral El concepte de la crítica d’art dins el Romanticisme alemany, Benjamin analitza la idea romàntica sobre la prolongació de l’obra d’art en la reflexió del receptor i, per tant, de la ruptura amb la idea clàssica de l’autonomia de l’art. La crítica de l’obra és continuació infinita de la producció artística. En el tractament d’aquest tema es troben presents tots els elements principals de la filosofia posterior a Benjamin, és a dir, el concepte avantguardista respecte a una obra amb la seva “oberta” i “fragmentada”, l’accentuació de la unitat de l’obra amb la seva recepció i, en definitiva, l’interès per condicionants històrics de la recepció en la tradició.
Aquesta idea bàsica de la unitat de l’obra d’art amb el procés històric de la seva recepció es precisa en el treball sobre el drama barroc alemany. En contingut filosòfic més rellevant d’aquesta obra és la teoria de al·legoria; Benjamin redescobreix l’al·legoria barroca com a model per al concepte contemporani d’art, car aquesta no és – com en el cas del símbol com a concepte clàssic – representació sensitiva d’idees, sinó que ha de ser interpretada com a polisèmia, és a dir, es caracteritza per la seva riquesa de significats heterogenis. El sentit de l’al·legoria es desplega en la pluralitat de la seva recepció i no simplement en la unitat de l’obra; així, l’al·legoria barroca, que deixa veure una realitat dispersa i sense sentit, és on Benjamin troba un model per a l’obra d’art del segle XX, pel seu caràcter fragmentari i enigmàtic. La teoria de l’al·legoria li serveix per a la fonamentació d’una teoria de l’art postclàssica; l’obra d’art contemporània no és unitat orgànica i harmònica, és un fragment en el qual s’expressa el sofriment humà en la història. L’al·legoria barroca es mostra, en definitiva, com la imatge d’una situació catastròfica de la història humana i, en conseqüència, com a paradigma del que, per a Benjamin, ha de ser l’art en general, és a dir, la memòria del sofriment humà en la història. En aquest moment, la teoria de l’art de Benjamin mostra les seves implicacions teològiques i una filosofia de la història que els és inherent: tot actualitzant l’al·legoria barroca, Benjamin expressa una experiència catastròfica, l’experiència de la guerra que es reflecteix en les catàstrofes de la primera meitat del segle XX. Un bon exemple per a la discussió sobre la concepció de l’al·legoria de l’art exposada per Benjamin seria el “Gernika” de Picasso; en aquest quadre, l’obra d’art es mostra com un muntatge de fragments que deixa entreveure les interferències entre elements. Tot el que mostra el “Gernika” és la insensatesa del sofriment humà. És necessari recordar encara que el concepte d’al·legoria té, en certa mesura, un reflex metodològic en la producció de Benjamin. Efectivament, en els seus assajos sobre Goethe, Proust, Kafka o Baudelaire entre altres, Benjamin duu a terme una exposició genuïna del seu mètode filosòfic: tot abandonant una deducció sistemàtica de principis, s’expressa metodològicament en la forma polisèmica de l’assaig per obligar el lector a establir el sentit del seu propi text en la reflexió.
Les tesis Sobre el concepte de la història són una mena de resums – o millor encara, de testament filosòfic – de Walter Benjamin. El comentari d’aquestes tesis pot servir perfectament per a una introducció del seu pensament, perquè s’hi experimenta un allunyament respecte de la filosofia de la història clàssica, marcada per la perspectiva teològica. Benjamin articula, per tant, una crítica a la identificació entre història i progrés; segons aquest autor, el principal error de la reflexió moderna consisteix a comprendre la història com a continuïtat temporal que ha de ser reconstruïda en l’estudi dels fets històrics. El fonament metodològic de l’estudi de la història és una construcció de la relació única entre el present i un fragment determinat del passat en la qual es destrueix el nexe creat per la tradició per redescobrir l’actualitat de fragments significatius del procés històric; “construcció” és el mètode d’un record que actualitza un fragment reprimit del passat, per tant, la construcció és sempre, i al mateix temps, destrucció de la continuïtat històrica: destrucció de la tradició dominant, del discurs ideològic de les classes dominants sobre el curs de la història, amb la intenció de salvar un element oblidat i reprimit de la tradició. En aquesta perspectiva, el concepte de “construcció” indica bàsicament dues consideracions: un comportament crític vers la història i, en segon lloc, una visió oberta de la història, és a dir, una concepció en la qual la història es comprengui com una constel·lació o bé configuració entre present i passat. Cada present descobreix un passat que li és propi, un passat nou, únic i irrepetible, analògicament, és possible determinar certa classe de polisèmia en la història, ja que permanentment genera perspectives noves en la autocomprensió. Això no obstant, en les tesis Sobre el concepte de la història també es posen de manifest certes implicacions teològiques, messiàniques: per a Benjamin, la història és un procés catastròfic. La causa que obliga al comportament crític de l’historiador dialèctic no és el progrés hipotètic en l’interior del procés històric; el motiu que realment l’impulsa és la salvació de l’home respecte de les condicions de tota la història com a història de domini. Parafrasejant el mateix Benjamin, podríem dir que la revolució –com a objectiu de l’historiador crític en el sentit de la “construcció”- no es mostra com la locomotora de la història, sinó com el seu fre d’urgència. Malgrat és evident que aquesta mescla de messianisme teològic i marxisme en la filosofia de Benjamin havia de provocar les objeccions de l’ortodòxia judaica i marxista, no és precisament aquesta peculiar fusió la que té transcendència per a la filosofia del segle XX. Tanmateix, és precisament el fruit metodològic d’aquesta unió el que resulta significatiu per a la historiografia contemporània: l’historiador no pot reconstruir el sentit objectiu de la història, només estableix perspectives crítiques en el procés històric, sempre obert, sempre polisèmic. (De: Mònica Carbó / Jörg Zimmer: La filosofia alemanya contemporània.- Càtedra Walter Benjamin – UdG)