DOMINI MÀGIC Despunten crits de fulles en els arbres, esquinça un vol de grius el capaltard i la muntanya, amb blau recolliment crepuscular, porta a la falda humil un davantal de blats encara tendres. M’allunyo dels embruixos del ponent, esvento les recances i les cendres i de l’antiga troca tallo el fil. Pasturen per la nit roques i cabres, el riu encès es precipita al mar, l’espai vermell s’omple de llamps com sabres; domini màgic, regne sublunar. |
Del llibre: Domini màgic
Edició: Empúries, 1984
Carta de Carles Riba a Joan Vinyoli
Carta de Joan Ferraté a Joan Vinyoli
‘Un domini tràgic’, per Dolors Oller a EL PROCÉS
‘La paraula encesa del Domini màgic’ – Pep Solà a NÚVOL
Joan Vinyoli té la necessitat de comunicar-se i d’explicar tot el que li passa al lector. I allò que li passa és radicalment humà perquè viu d’una manera molt intensa en tots els àmbits de l’experiència humana: l’amor, la mort, la natura, els somnis, els records, la pròpia creació poètica… M’agrada dir que la seva poesia és la crònica lírica d’una vida apassionada en tots els àmbits. És la conseqüència d’una combustió vital molt forta i commovedora. (de Pep Solà)
Joan Vinyoli i Pladevall neix a Barcelona, el 3 de juliol del 1914. A l’edat de quatre anys el seu pare mor, i amb la seva mare s’instal·len a Sant Joan Despí. Als vuit anys, tornen a viure a Barcelona, on estudia a l’escola dels jesuïtes del carrer de Casp. A partir d’aleshores, estiueja a la població de Santa Coloma de Farners, el paisatge de la qual evoca en els primers poemes.
Als setze anys entra a treballar en una editorial, empresa en què s’està fins a la seva jubilació, l’any 1979. Joan Vinyoli confessa que el va incitar a escriure una frase de Rainer M. Rilke: “La poesia no és cosa de sentiments sinó d’experiències”.
Abans de la Guerra Civil espanyola publica poemes a les pàgines de Quaderns de Poesia i La Publicitat (on també publica, l’any 1935, la traducció d’un poema de Rilke: “De si una volta algú t’hagi amat”). Arran d’aquesta traducció coneix el poeta i traductor Carles Riba, per mitjà de Joan Teixidor, amic comú. Després d’aquest encontre, Carles Riba l’influeix en la seva producció poètica.
Durant la guerra civil, és destinat a la Inspecció de Centres de Reclutament de la zona republicana, i publica el primer recull de poemes: Primer desenllaç (1937), molt treballat formalment i amb llenguatge contingut. Així inicia una fecunda trajectòria, indestriable de la seva vida, el sentit de la qual qüestiona des de l’interrogant de la fe. En acabar la guerra, l’escriptor reprèn el treball editorial per necessitats econòmiques, tot i que el seu desig és iniciar estudis de Lletres. El 1945 es casa amb Teresa Sastre.
En el segon poemari De vida i somni (1948) desenvolupa la temàtica del paisatge i del record amb un ús moderat de les imatges, amb poemes de factura simple i de línia melòdica depurada. Tres anys després, guanya el premi Óssa Menor amb el recull Les hores retrobades. El 1956 edita l’antologia poètica El Callat, amb pròleg seu. Fins set anys després no arriba als lectors el següent poemari, Realitats, (1963) que representa un canvi notable, ja que tendeix cap al realisme, que es concreta en poemes despullats de retòrica, en els quals, però, l’aspecte quotidià mantindrà encara ressons simbòlics.
Haurà de passar un altre parèntesi de set anys abans que no publiqui el nou poemari Tot és ara i res (1970), en el qual l’home es constitueix en nucli poètic, el poeta s’aferra a la vida amb totes les seves contradiccions i es lliura a l’emoció lírica, potenciada per un llenguatge sobri. Amb aquesta publicació li arriba el reconeixement de la crítica i a partir d’aleshores publica de forma regular: Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Vent d’aram (1976), El griu (1978), Cercles (1980), A hores petites (1981), Cants d’Abelone (1982). A més a més, durant aquesta època fecunda també es reediten les edicions exhaurides d’aquests volums i es publiquen tres volums més: El llibre d’amic (1977) –escrit entre 1955 i 1959– la Poesia completa 1937-1975 i l’Obra poètica 1975-1979. D’altra banda, a principi dels anys vuitanta, José Agustín Goytisolo s’encarrega de la traducció dels poemes de Joan Vinyoli, i també de la seva publicació en un volum bilingüe.
La comunicació poètica esdevé per a Joan Vinyoli una obsessió a partir del 15 de maig de 1977, data que marca la davallada física el poeta. Aquell dia és ingressat en un hospital afectat d’una trombosi cerebral. Més tard, se li diagnostica un càncer de pell. Després d’una intervenció quirúrgica, ja no es torna a restablir. Els dos darrers anys viu sovint a l’Hotel de Vallvidrera a causa de la malaltia i el poeta reprèn la seva vocació natural amb dos poemaris clau: Domini màgic i Passeig d’aniversari, que obté nombrosos premis, entre els quals figuren el de la Generalitat de Catalunya, el Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de Literatura. També tradueix obres de Rilke, que són editades en dos volums: Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985, en edició pòstuma).
El 1982 esdevé membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Joan Vinyoli mor a Barcelona el 30 de novembre de 1984.
Pòstumament es publica la seva correspondència amb Miquel Martí i Pol, en el recull Barcelona / Roda de Ter (1987), i el volum que recull la seva Obra poètica completa (2001), a cura de Xavier Macià.
L’any 2004 se celebra a Santa Coloma de Farners el I Simposi Internacional Joan Vinyoli, amb l’objectiu de contribuir a la divulgació i el coneixement de la seva obra. Deu anys més tard, amb motiu del centenari del seu naixement, se celebra l’Any Vinyoli, amb l’organització del II Simposi Internacional Joan Vinyoli a més de nombrosos actes cívics i acadèmics per recordar, difondre i homenatjar un dels poetes més interessants del segle XX de la literatura universal.