ÀNGEL GUIMERÀ, de qui enguany celebrem el centenari de la seva mort, el coneixem com a dramaturg, però també va escriure poemes. Un d’ells ret homenatge a Raquel Meller la cupletista debutant al Teatre Arnau el 1911 qui va saber elevar la figura de cabaretista a artista dramàtica.
| A Raquel Meller Ta veu és dolça, fresca, enamorada. Si cantessis al bosc, s’aturaria la font per a sentir-te, i l’ocellada; si cantessis pel mar, amb goig l’onada estenent-se a tos peus s’adormiria. Quan l’home et sent, es diu: «La vida és bona!» i del cor se li afluixen les cadenes, i el cel aspira en ton encís de dona. Mes quan calles, la ditxa l’abandona: que són més fortes allavors les penes. |
Autor: ÀNGEL GUIMERÀ
Del llibre: “Segon llibre de poesies” – 1920
Edició: Fons Àngel Guimerà Bibllioteca de Catalunya
Lluís Bonada: ‘L’autèntica història de Guimerà i el Nobel’ a EL TEMPS
‘Poesías, Ángel Guimerá’ a Revista CRÍTICA DE LIBROS
Jaume Forés: ‘Guimerà: dramaturg, poeta i catalanista’ a NÚVOL
Xavier Quero: ‘Guimerà: Un dels nostres’ a QUADERN DE LES IDEES
Martí Gallen: ‘Desemmascarar Guimerà’ a L’AVENÇ
ANY Guimerà – CULTURA.GENCAT
Guimerà no fou només dramaturg, la seva producció poètica té un gran relleu i aporta elements de modernitat temàtica i formal. En aquest sentit, la recepció de la seva poesia s’ha vist afectada per la magnitud d’un poeta com Jacint Verdaguer (1845-1902). No obstant, la seva influència és perceptible en poetes del segle XX com Josep M. de Sagarra o Ventura Gassol. Els seus dos reculls (Poesies, 1887 i Segon Llibre de poesies, 1920) no parteixen de cap unitat temàtica sinó que més aviat apleguen una producció dispersa però que va evolucionar des dels models romàntics inicials.
La poesia de Guimerà destaca per un to més sensual i per una tendència a la reflexió existencial des d’un perspectiva “còsmica” com es fa evident en alguns poemes del seu segon recull (Segon llibre de poemes, 1920). També es mostrà més radical en els plantejaments catalanistes en poemes com “Lo cap de Josep Moragues” o “Lo darrer plant d’En Claris”.
Àngel Guimerà i Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 1845 – Barcelona, 1924)
Nascut en el si d’una família acomodada a Santa Cruz de Tenerife, Guimerà arriba al Vendrell el 6 d’agost de 1854, i s’estableix a la casa pairal dels Guimerà, al carrer de Santa Anna, 10, que el besavi de l’Àngel va comprar el 1778.
La seva formació primària comença al Vendrell, a l’escola del mestre Josep Nogués i, tot i que la secundària la dugué a terme a Barcelona, sempre mantingué el contacte amb els amics de la vila del Vendrell i estigué al cas dels esdeveniments que hi succeïen. Una de les amistats vendrellenques que més marcà a Guimerà fou Jaume Ramon i Vidales, molt vinculat als cercles intel·lectuals de la ciutat durant la seva època d’estudiant de Dret a Barcelona. Va ser al Vendrell on Guimerà va aprendre la llengua catalana i començà a escriure les primeres poesies, i seguint el consell de Ramon i Vidales, passà del castellà al català en les seves composicions en vers.
El 1872 s’instal·là definitivament a viure a Barcelona i es desenvolupà en 4 grans àmbits: poesia, política, periodisme i teatre. La relació mantinguda a partir de llavors amb el Vendrell fou més esporàdica, tot i que va seguir mantenint el patrimoni familiar que tenien al municipi.
Pel que fa a la poesia, és considerat uns dels millors poetes vuitcentistes catalans. En destaca el títol de Mestre en Gai Saber que va guanyar als Jocs Florals de Barcelona el 1877. En periodisme, va participar durant vint-i-quatre anys (1873-1896) en la direcció, la redacció i el suport de l’edició de La Renaixença, primer com a revista i, posteriorment, com a diari. En l’àmbit polític, va participar en importants iniciatives i manifestacions del moviment catalanista de final del segle XX. Fou un dels creadors de la Lliga de Catalunya i va ser president de la Unió Catalanista. En sobresurt la intervenció com a ponent a les Bases de Manresa, i la seva participació com un dels portadors del Memorial de Greuges adreçat al rei Alfons XII a Madrid.
Però si és reconegut Guimerà és per la seva trajectòria com a dramaturg. La seva obra teatral va obtenir una gran repercussió a Catalunya, però també a Espanya, Europa i Amèrica. De la seva producció destaquen títols com Mar i cel, Maria Rosa, Terra baixa o La filla del mar. Cineastes internacionalment reconeguts com Leni Riefenstahl o Cecil B. de Mille han portat a la gran pantalla alguna de les seves obres.
Va morir el 18 de juliol de 1924. El seu enterrament va constituir una de les manifestacions ciutadanes de dol més impressionants i sentides que es van viure a Barcelona durant el segle XX.