JORDI de Sant JORDI: ‘Lo setge d’Amor’
Carles Duarte i Montserrat (Barcelona, 16 de setembre de 1959).
Germà de l’historiador Àngel Duarte i Montserrat. Llicenciat en filologia catalana (1984), fou secretari dels Cursos de Llengua Catalana i de la Comissió Sociolingüística de la Universitat de Barcelona (1978-81), i treballà a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (1981-89), i ha estat director (1983-2003) de la Revista de Llengua i Dret, publicada per aquesta institució. Ha estat també cap del Servei d’Assessorament Lingüístic, subdirector general de Formació d’Adults, cap de l’àrea d’Imatge Institucional i director general de Difusió i secretari general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya durant el darrer mandat de Jordi Pujol (1999-2003), i membre de la Junta Permanent de Català i de la Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu.
A banda, col·laborà del 1979 al 1989 amb Joan Coromines i Vigneaux en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Ha estat també president de la Fundació Catalunya (1983-89), vicepresident pel Principat de Catalunya a la Junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, president dels Premis Recull de Blanes (1995-2007), vicepresident del Fòrum Universal de les Cultures (2004), i és patró honorífic de la Fundació creada arran d’aquest esdeveniment. Director (2006-16) i president (2016) de la Fundació Carulla, al juny del 2012 fou nomenat president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) i al juny de 2016 director general de la Institució Cultural del CIC.
Ha estat un dels introductors i formuladors del llenguatge administratiu i jurídic català actual, sobre el qual ha publicat Curs de llenguatge administratiu català (1979, amb Antoni Maria Badia i Margarit) i Llengua i administració (1986). En l’àmbit del llenguatge jurídic destaca també la seva tesi doctoral, El vocabulari jurídic del ‘Llibre de les Costums’ de Tortosa (1985). També és autor d’obres de divulgació d’història de la llengua (Síntesi d’història de la llengua catalana, 1981; De l’origen dels mots, 1981).
Bé que ha fet incursions en la narrativa (Somnis, 1994; Ulls encendrats, 2005) i en la memorialística (Als llavis duc una fulla de menta. Retalls de memòria, 2008), ha destacat sobretot per l’obra poètica. Inspirada en el paisatge i la cultura mediterranis, i amb una fonda empremta de la tradició bíblica i hebrea, té com a temes centrals el somni, la tendresa i l’oblit, en un món de sensacions a través de la imaginació i la consciència. Ha publicat els reculls Vida endins (1984), Paisatges efímers (1989), La pluja del temps (1990), La pell del somni (1991), Llavis de terra (1993), Terra (1994), Cohèlet. Tríptic hebreu I (1996), Ben Sira. Tríptic hebreu II (1996), Qumran. Triptic hebreu III (1997); D’una terra blava (1997), Khepri (1998), basat en textos sagrats i mitològics de l’antic Egipte, Ha-Cohen (1999), basat en Flavi Josep, La terra i el somni. La tierra y el sueño (2000, edició bilingüe), El somni (2000), La llum (2001), El silenci (2001), Tríptic hebreu (2002), basat en l’Antic Testament, El centre del temps (2003), Els immortals (2006), basat enOvidi, Maríntim (2008), Pinzellades de llum (2009), Ens mou la llum (2009), S’acosta el mar. Poesia 1984-2009 (2010), A quatre mans (2011), Una magrana d’astres (2011), Alba del vespre (2014), Ausencia=Absència=Absence (2015), Mars (2016) i La respiració de les plantes (2020), entre d’altres. També és autor de l’assaig de síntesi La poesia catalana del segle XX (1994), i ha col·laborat amb artistes a D’una terra blava, sobre escultures de Manuel Cusachs, i La llum, sobre fotografies de Francesc Guitart. La seva obra està traduïda a diverses llengües.
Ha rebut el premi Rosa Leveroni de poesia per Cohèlet. Tríptic hebreu I (1995), el Vila de Martorell de poesia per Ben Sira. Tríptic hebreu II (1996), el premi Crítica Serra d’Or de poesia per El centre del temps (2004) i el premi de la Crítica en poesia en català de l’Asociación Española de Críticos Literarios per Alba del vespre (2014). Ha estat, a més, guardonat amb el títol de cavaller de l’orde de les Arts i de les Lletres de l’Estat francès (2003), la Creu de Sant Jordi (2007) i el premi Ondras (2022), que atorga la Fundació Sardenya a personalitats que s’han distingit per la defensa de les llengües minoritzades, entre d’altres. (Font: Enciclopèdia.cat)