El poema forma part del llibre Les elegies de Bierville 1943. S’inspira en la visió del temple de Súnion, d’alt d’un promontori sobre el mar, on només resten algunes columnes en peu, les altres descansen sota les aigües.
Estableix un paral·lelisme amb la seva situació d’exiliat. Creu Riba que pot fer front a totes les adversitats i que com un mariner que tenia per far el temple de Súnion, ell també algun dia, perdut ara Bierville, gràcies a la força que li provoca el record del temple, que actua com a far salvador, podrà retornar a la pàtria. Per al nadiu d’aquella terra, és temple i, per l’exiliat, que és ell, funciona com a imatge del seu record, i aquesta imatge consola la seva situació d’exiliat (De: Anna Canudas)
| Súnion! Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria, tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell. Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes que en el fons del teu salt, sota l’onada rient, dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura, pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb; per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus; per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix per ta força la força que el salva als cops de fortuna, ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur |
Article de Jaume Bofill i Ferro re-publicat al diari ARA
Article de Jordi Cornudella a LLETRA-UOC
Ressenya de Marc Rovira a LA LECTORA
Carles Riba (Barcelona, 1893-1959). Poeta, narrador, crític literari, traductor i acadèmic. La seva producció lírica compta, entre d’altres, amb el Primer llibre d’Estances (1919), el Segon llibre d’Estances (1930), Tres suites (1937), Elegies de Bierville (1943), Salvatge cor i Esbós de tres oratoris (1953). Exerceix de catedràtic de grec i és membre de l’Institut d’Estudis Catalans i vicepresident de la primera Institució de les Lletres Catalanes, de l’època de la República. S’exilia el 1939 a causa de la guerra civil espanyola. A l’exili francès, i també a Barcelona d’ençà del seu retorn el 1943, tradueix autors clàssics per a la Fundació Bernat Metge, de la qual arriba a ser director. Forçadament allunyat de la vida pública, esdevé el mestre de les noves generacions. De la seva tasca com a traductor cal esmentar l’Odissea d’Homer i, també, obres d’Èsquil, Hölderlin, Kavafis, Plutarc, Poe, Rilke i Sòfocles, entre d’altres. Les lletres catalanes el recorden amb un premi de poesia que porta el seu nom. (De: Òscar Vendrell)