Al llibre de poemes Ictiosaure, la poeta Dolors Miquel treu a ballar el seu magí per uns textos vibrants que es recreen en la realitat que li ha tocat viure, encara que “la realitat no té realitat”. Ens parla de les roses, del cor i dels ossos endinsant-nos en un món ple d’amor i de dolor, “ens besàvem mossegant-nos l’ànima”. Pren com a referents els empelts del seu bagatge lector per cosir-los amb els records i les sensacions que li han deixat més petja, “se’m descongelen els records adormits”. A cavall de versos i pensaments aliens, des de l’ànima lul·liana fins al camí dels cucs ferraterians, des dels ossos de Dylan Thomas fins als roures de la Rodoreda, reflexiona sobre els abismes de la relació íntima i la pèrdua dels éssers estimats. (Fragment ressenya d’Enric Umbert-Rexach a LA LLANÇA)
Àpat familiar
El genoll del be ens va deixar l’os,
panxa plena, panxa buida, rei i botxí,
la casa fa olor de xai i d’olla de congre,
sento la veu riallera.
Sento la veu riallera. I vine tu,
tu ets qui no he conegut, deixa que escolti,
turmellets petits i una boca bruta de llet,
vine, seu a taula.
Sagrada és la nit i obscura la pregunta,
rei, panxa, forat d’aigüera i botxí,
vull que la sang retrobi la sang,
oh cor contorbat, per la veu riallera!
Ossets com tiges que encara no heu florit,
vull que la sang retrobi la sang,
panxa buida, cara de cuc, fèmur tallant,
i celebrar-ho junts en aquesta taula de gespa.
Publicat a Edicions 62, 2019
Ressenya d’Enric Umbert-Rexach a LA LLANÇA
Crítica de Xavier Aliaga a revista EL TEMPS
Entrevista de David Castillo a EL PUNT AVUI
Compra el llibre AQUÍ
Dolors Miquel i Abellà (Lleida, 1960) és poeta. Escriu des de petita i comença publicant poemes l’any 1980 a la revista de la Universitat de Lleida, “La Higiènica”. També escriu Pleniluni, un llibre que és finalista del Premi Miquel de Palol el 1981 i que s’acaba perdent.
La seva trajectòria literària s’inicia a la dècada dels noranta amb la publicació de la poesia en prosa Boris, Lluna i jo, Premi Santa Perpètua de Mogoda (1994, tot i que està escrita a principis dels vuitanta) i d’El vent i la casa tancada (1990), guanyadora del Premi Rosa Leveroni de poesia. A partir d’aquest moment continua publicant els poemaris Llibre dels homes (1998), Haikús del camioner (1999), Gitana Roc (2000), Mos de gat (2002), Ver7s de la terra (2004), AIOÇ (2004), Missa pagesa (2006), El Musot (2009), La dona que mirava la tele (2010), La flor invisible (2011), El guant de plàstic rosa (2016), Heavy Mikel (2018), Ictiosaure (2019) i Sutura (2021).
També és autora dels relats de Maruja Reyes soc jo (2002) i de les versions de Cap home és visible. Poesia catalana medieval (2010).
Ha escrit una vintena de llibres i ha estat reconeguda amb alguns dels guardons més rellevants de poesia, com, a més del Rosa Leveroni, el Premi Ciutat de Barcelona de poesia, el Premi de poesia Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater, el Premi València de poesia, el Premi Ausiàs March, el Premi Crítica Serra d’Or o el Premi de la Crítica en llengua catalana. (Sara Serrano per a l’AELC)