“Cançoner és el “testimoni estremidor fet del record de la companya desapareguda”. Però aquesta desaparició, essent tan real, no és acceptada mai pel poeta […]. Sempre hi ha per a ell, no una esperança, sinó una al.lucinació del retorn. La dona estimada li ha estat merament arrabassada i cal que torni al món on ella pugui residir, recuperada i sempre igual, a punt de reprendre una vida que ha estat interrompuda per una absència intolerable.” (Joan Triadú, Avui, 20.III.1977)
| Faràs dos trucs i t’obriré la porta i no em sabré avenir que siguis tu. Et faré entrar al meu pis, que desconeixes i que només és fet per subsistir-hi. Però m’hi trobaràs, qui sap per quin designi inescrutable. Així que et fiquis al menjador, veuràs el teu retrat i els nostres llibres. Sonarà el nocturn. Fullejaràs potser Virginia Woolf. Vindré darrere teu amb el desig de sentir els teus cabells damunt la galta. Amb tota la tendresa, et faré asseure en un dels vells seients que compartíem (durant els últims temps hi estudiaves el llarg monòleg d’una dona sola que tu no vas ser mai). Al teu davant, espiaré els teus ulls, el dolç somriure del teus llavis amables, mig oberts, i tot acabarà en una abraçada que serà la primera. No hi haurà ni passat ni futur. Tot serà lògic. I aquest poema mai no haurà existit. |
Del llibre CANÇONER
Editorial Vosgos, 1976
Dilluns de poesia a l’Arts Sta. Mònica
Ressenya d’Enric Umbert-Rexach a NÚVOL
Article de Jordi Llavina a ARA-LLEGIM
Entrevista de Jaume C. Pons Alorda a NÚVOL
FELIU FORMOSA (Sabadell, 1934). Poeta, traductor, dramaturgo, ensayista, actor y director de teatro. Ha traducido y adaptado muchas obras alemanas de autores como Bertolt Brecht, Georg Trakl, Heinrich Heine, Thomas Mann, Joseph Roth, Friedrich Dürrenmatt y Frank Wedekind.
Su carrera poética, que se inició con Albes breus a les mans (Albas breves en las manos) y Llibre de meditacions (Libro de meditaciones) (1973), ha sido compilada en el volumen titulado Darrere el vidre. Poesia 1972-2002 (2004) (Tras el cristal. Poesía 1972-2002). Le han sido otorgados numerosos premios por sus poesías, traducciones y obras de teatro, entre los que cabe destacar el Premio Nacional de Traducción de las Letras Españolas, concedido por el Ministerio de Cultura (1994), el Premio Nacional de Teatro (2002) y, recientemente, el Premio de Honor de las Letras Catalanas (2005). En su faceta de ensayista, cabe destacar sus diarios, publicados en El present vulnerable. Diaris I (1973-1978) (El presente vulnerable. Diarios I), Contratemps (2005) (Contratiempo) y El somriure de l’atzar (2005) (La sonrisa del azar).
Como escribe Feliu Formosa sobre su poesía: “Cuando empecé a publicar poesía enseguida se me consideró un outsider, y yo todavía me considero así. Creo que mi poesía se ha ido haciendo cada vez más desnuda (clara, pero no simple ni fácil, espero). Alguien ha hablado de “realismo intensivo”. Algún otro de “expresionismo”. Forzosamente me tengo que mover entre los ensueños de Trakl y las realidades de Brecht.” (Font: Institut Ramon Llull)