A favor del futur –
Quan tots dos serem vells i grisos i ensonyats,
no tindrem foc on arrupir-nos, car els focs
van apagant-se en l’aire tebi, sense agror.
Viurem en cases com les d’ara, joves
més que nosaltres, amb replans llisos i oberts
com un palmell de negre. Les recances,
gotes greus de mercuri, lliscaran
irrepressibles, per a perdre’s en esquitxos
escala avall. I tu, no trobaràs
mai prou nit en les ombres, prou records
en la llum d’oli blanc, mai no estremida.
Del no passat, del no volgut, d’aquestes
coses deixades a mig fer, què podràs fer-ne?
El crit alt de reclam, l’assumpció
del deute que no es paga, però es viu
del somni d’ésser ric per a pagar-lo,
no fan per tu ni fan per mi. Viurem
entre quatre parets, sense sortides
al passadís antic, a la cultura
de la compleció sempre possible.
Hi haurà tan pocs possibles en nosaltres,
hi haurà tan poc que no hagi estat, que no podem
perdre més temps, que no vull que te’m perdis
ni perdre’m de ser teu. Vine i abraça’m.
Poema que forma part de: “Seis poesías de Gabriel Ferrater” (*)
Ressenya d’Enric Umbert-Rexach a NÚVOL
Apunts sobre Gabriel Ferrater: UN FRES DE MÓRES NEGRES
(*) “Seis poesías de Gabriel Ferrater”, sis poemes amb la versió castellana del mateix Ferrater, a Cuadernos Hispanoamericanos (Madrid/Editora Nacional), núm. 110 (febrer 1959), pàgs. 160-165 (font: http://gferrater.blogspot.com/2010/06/118-poemes-no-inclosos-les-dones-i-els.html)