Davant l’escepticisme que instal·la el dubte en la capacitat del llenguatge per a expressar el món dels sentiments, podem constatar que l’amor, situat a l’esfera de les coses que sols poden ser mostrades, troba en la paraula poètica el llenguatge que li és adequat. Però en altres àmbits, com els passa als personatges dels relats de Bachmann, la barrera de la incomunicació condemna les relacions amoroses al mateix silenci a què és reduït el llenguatge propi de l’esfera material dels objectes.
L’amor com a obra d’art és una meta quasi impossible, no obstant això «el desig —afirma Bachmann— desperta en nosaltres la necessitat d’infringir els límits que ens són marcats… i oposant el possible a l’impossible allarguem les nostres possibilitats». I una d’aquestes possibilitats és la poesia, seguint en
aquest punt la línia filosòfica de Wittgenstein, pensador a qui ella reconeix una important influència (de Teresa Pascual a la Revista CARÀCTERS)
Böhmen liegt am Meer (1964)
Sind hierorts Häuser grün, tret ich noch in ein Haus.
Sind hier die Brücken heil, geh ich auf gutem Grund.
Ist Liebesmüh in alle Zeit verloren, verlier ich sie hier gern.
Bin ich’s nicht, ist es einer, der ist so gut wie ich.
Grenzt hier ein Wort an mich, so laß ich’s grenzen.
Liegt Böhmen noch am Meer, glaub ich den Meeren wieder.
Und glaub ich noch ans Meer, so hoffe ich auf Land.
Bin ich’s, so ist’s ein jeder, der ist soviel wie ich.
Ich will nichts mehr für mich. Ich will zugrunde gehen.
Zugrund – das heißt zum Meer, dort find ich Böhmen wieder.
Zugrund gerichtet, wach ich ruhig auf.
Von Grund auf weiß ich jetzt, und ich bin unverloren.
Kommt her, ihr Böhmen alle, Seefahrer, Hafenhuren und Schiffe
unverankert. Wollt ihr nicht böhmisch sein, Illyrer, Veroneser,
und Venezianer alle. Spielt die Komödien, die lachen machen.
Und die zum Weinen sind. Und irrt euch hundertmal,
wie ich mich irrte und Proben nie bestand,
doch hab ich sie bestanden, ein um das andre Mal.
Wie Böhmen sie bestand und eines schönen Tags
Zum Meer begnadigt wurde und jetzt am Wasser liegt.
Ich grenz noch an ein Wort und an ein andres Land,
ich grenz, wie wenig auch, an alles immer mehr,
ein Böhme, ein Vagant, der nichts hat, den nichts hält,
begabt nur noch, vom Meer, das strittig ist, Land meiner Wahl zu sehen.
Ingeborg Bachmann: Sämtliche Gedichte, München: R. Piper Verlag, 1978.
===================================
Bohèmia està vora mar (1964)
Si ací les cases son verdes, me n’ entre encara en una casa.
Si ací els ponts estan sencers, camine encara sobre bon fons.
Si tot esforç d’amor és temps perdut, m’agrada perdre’l ací.
Si no soc jo, és algú tan bo com jo.
Si ací una paraula confronte amb mi, la deixe que confronte.
Si Bohèmia està encara vora mar, torne a creure en els mars.
I si crec encara en el mar, tinc l’esperança de terra.
Si soc jo, ho és llavors qualsevol que siga tant com jo.
No vull res més per a mi. Vull arribar al fons.
Al fons – açò vol dir al mar, allí tornaré a trobar Bohèmia.
Al fons, em desperte tranquila.
Al fons, sé ara i no estic perduda.
Veniu vosaltres, bohemis tots, navegants, bagasses de port i vaixells
no fondejats. Vosaltres, els il·liris, veronesos
i tots els venecians, no voleu ser bohemis. Representeu les comèdies que facin riure.
I les que fan plorar. I equivoqueu-vos cent voltes
com jo em vaig equivocar i mai vaig passar les proves,
però les vaig passar, una volta i una altra.
Com Bohèmia les va passar i un bon dia
vora mar fou perdonada i ara està vora l’aigua.
Jo fite encara amb una paraula i amb un altre país,
jo fite, encara que poc, amb tot cada volta més,
un bohemi, que no res té, a qui res no reté,
dotat sols encara pel mar, que és dubtós, per a veure la terra que jo trie.
Ingeborg Bachmann, Poesia completa.
Traducció: Teresa Pascual i Karin Schepers.
Edicions Alfons el Magnànim.
Institució Valenciana d’Estudis i Investigació.
Generalitat Valenciana, 1995.
Lectura del poema «Mein Vogel» d’Arnau Pons – LA LECTORA
Article d’Iris Llop a LA LECTORA
Lliçons de Frankfurt. Per Loreto Vilar a Revista de dones
Article de Teresa Pascual a la Revista CARÀCTERS
Compra el llibre AQUÍ
Ingeborg Bachmann (Klagenfurt, Caríntia, 25 de juny de 1926 — Roma, 17 d’octubre de 1973)
Escriptora austríaca. Doctorada en filosofia, fou membre del grup d’escriptors Gruppe 47 i, amb ell, participà de la inquietud política davant l’Alemanya Federal de la postguerra. Ha escrit poesies: Die gestundete Zeit (‘El temps ajornat’, 1953), Anrufung des Grossen Bären (‘Invocació de l’Ossa Major’, 1956); prosa narrativa: Das dreissigste Jahr (‘El trente any’, 1961), Simultan (‘Simultani’, 1972); la novel·la Malina (1972) de la trilogia prevista sota el títol Todesarten (Maneres de morir), llibrets d’òpera per a Hans Werner Henze i obres per a la ràdio, com, p. ex. Der gute Gott von Manhattan (‘El bon Déu de Manhattan’, 1958).