L’obra de Jordi Sarsanedas té la virtut de ser un mirall on reflectir-se al quest d’una inspiració contra la degradació de les relacions humanes. Al meu parer s’hi troba aquella preocupació continuada per la crisi de valors contemporània. Una obra de tarannà humanista feta d’exigència, però també de contenció a partir d’una premissa fonamental: l’home es realitza com a tal en relació amb l’entorn i cada gest el vincula, solidàriament, amb el món i els homes. Ell, que s’estimava el món, i tanmateix amb una mirada lúcida que li féu asseverar: “Jo sóc això / que miro i se m’escapa.” (Jordi Solà Coll a EL PUNT AVUI – 9-12-2011)
| COLOMS I TU Per a N. Ara, de sobte, un giravolt, un glop vibrant de dura primavera em llança als ulls un vol oblicu de coloms. I tu véns amb el capell de pètals -papalloneja- i l’alba que penetra inacabablement els teus cabells. Véns pels meus ulls avesats a mirar-te, i sóc feliç, al marge del vent assolellat. Tu véns, i quina jovenesa esquinça la buidor. Al bell mig de la plaça et diré que t’estimo. Ja sé, ja sé, ja sé que no m’escau, cansat, feixuc, manllevar d’antany paraules i sentit: res no redimirem, ni amb la tendresa, de tot, i tant com hem perdut, com se’ns ha fos, trencades cantonades. Però dóna’m la mà, decanta’t. Tenim aquest silenci on tu camines, tu i jo, aquesta soledat d’ocells immòbils, gloriosos, mentre la plaça giravolta. |
Del llibre COR MEU, EL MÓN
Edicions PROA, 1999
Article de Jordi Solà Coll a EL PUNT-AVUI
Article de Francesco Ardolino a EL PUNT-AVUI
Homenatge a Jordi Sarsanedas a ATENEU BCN
Jordi Sarsanedas i Vives (Barcelona, 3 de setembre de 1924 — Barcelona, 16 de novembre de 2006) Escriptor.
Es llicencià en lletres a la Universitat de Tolosa (Llenguadoc) i exercí de professor de llengua i de literatura francesa a Barcelona. Participà de manera activa en la represa cultural de la postguerra com a redactor d’Ariel (1947-51) i com a membre fundador, professor i director de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955-63). Lector a la universitat de Glasgow (1948-50), traduí Vercors i Salinger, i feu versions franceses de poemes de Salvador Espriu i de Miquel Martí i Pol. Fou redactor en cap de Serra d’Or (1964-97).
Com a poeta la seva obra és singular i allunyada de qualsevol poètica a l’ús, tot i que té reminiscències empeltades de surrealisme i, també, algunes connotacions realistes tant pels models reivindicats (Salvat-Papasseit) com per l’observació i la descripció de l’entorn humà i social. Publicà clandestinament el seu primer llibre de poemes, A trenc de sorra (1948), sobre les perplexitats i les contradiccions de viure. És autor, a més, de La Rambla de les Flors (1955), assenyalat com un referent per a la poesia realista, Algunes preguntes, algunes respostes (1956), Postals d’Itàlia (1965), Uns quants poemes inèdits (1980-90), recollits en el volum Fins a un cert punt (poesia 1945-1989) (1989, Lletra d’Or de 1990), que inclou també Envits i contracops (1987-89). Després hi hagué una intensificació de l’activitat poètica, que es traduí en la publicació dels llibres: Cor meu, el món (1999, premi Crítica espanyola 2000), L’enlluernament, al cap del carrer (2001, premi Crítica Serra d’Or de poesia 2002), Com una tornada, sí, i Silenci, respostes, variacions (2005), mirades diverses sobre la vida escrites des de la maduresa i acarades a l’ineludible pas del temps.
Amb el llibre Mites (1954, premi Víctor Català 1953), s’erigí en la primera revelació de la contística de la postguerra. Altres títols són: Plou i fa sol (1959), El balcó (1969), Un diumenge a Clarena i altres narracions (1981) i De Famagusta a Antofagasta (1994, premi Crítica Serra d’Or de narrativa). La seva obra narrativa anterior fou recollida a Contes 1947-1969. El seu darrer llibre de narracions és Una discreta venjança (2005, premi Ciutat de Barcelona de narrativa 2006). Conreà també el conte infantil: Eduard el mariner i el país de sota l’aigua (1987) i La derrota del cavall blanc i altres contes (1995).
En novel·la, cal remarcar Contra la nit d’Oboixangó (1952), irònica i tendra, El martell (1956), comentari de qualitat, fosc i torbador, de la realitat del moment, i La noia a la sorra (1981, premi Josep Pla 1980), escrita molts anys abans i que participa dels principis realistes de la narrativa dels anys cinquanta. Escriví també treballs crítics, proses i articles, i un llibre singular de proses d’art, Paraules per a unes imatges (2004). . Des del 1991 fou membre numerari de l’IEC i el 1994 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
President de la secció catalana del PEN Club (1983-2001), degà de la Institució de Lletres Catalanes (1988-99), membre numerari de l’IEC (1991) i president de l’Ateneu Barcelonès (1997-2003), fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1994). Creu de Sant Jordi (1983) i Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres del govern francès (1983), pòstumament hom li publicà el volum de poemes inèdits Palimpsest (2016). (Font: Enciclopèdia.cat)