Del llibre ELS LÍMITS DEL QUIM PORTA (Labreu, 2018)
LA MORT D’EN COSTA I LLOBERA
Costa i Llobera, bondadós canonge,
prop dels setanta, jubilat dels versos,
surt de sa casa després d’un diumenge
mig melancòlic.
Setze d’octubre. La setmana engega
prop de la Rambla: ses Tereses compten
rebre un elogi de la seva santa,
com li pertoca.
Simple i solemne, presidint el claustre,
l’home pondera la gentil Teresa.
Quasi s’impregna del model que evoca,
s’omple de flama.
Va desgranant-ne el panegíric càlid:
com la pobresa i l’abandó dels llaços f
feren més forta la valor excelsa,
com l’afermaren.
I ell desenterra les arrels humanes
com aquell arbre que altre temps cantava,
nia en l’altura i s’alimenta d’aire
-ànima forta!-,
fins que contempla, com ja ho féu, devota,
santa Teresa, Jesucrist en vida.
Més si ella el veia suportant calvaris,
ell el veu pàrvul.
I és recordant-se de l’atac i estímul
(l’èxtasi místic que inclina Teresa),
que ell, en mimètic moviment anàleg,
tomba per terra.
Cor amantíssim d’inspirat poeta
mors per cadència de vivents paraules,
fas que el que expliques esdevingui essència
transverberant-te.
Ressenya d’Enric Umbert-Rexach a NÚVOL
Compra el llibre aquí