VIDEO-LECTURA:
POEMA:
| ΑΓΑΠΗ | AMOR |
| Κ’ήμουν στο σκοτάδι. Κ’ήμουν το σκοτάδι. Καί μέ είδε μιά αχτίδα. | I era dins la foscor. Era la foscor. I un raig em va veure. |
| Δροσούλα τό ιλαρό τό πρόσωπό της κ’εγώ ήμουν τό κατάξερο ασφοδίλι. Πως μ’έισεσε τό ξύπνημα μιας νιότης, Πως εγελάσαν τ΄;α πικρά μου χείλι! Σαμπως τά μάτια της νά μου είπαν ότι Δέν είμαι πλέον ο ναυαγός κι ο μόνος, κ’ελύγισα σάν από τρυφερότη, εγώ πού μ’είχε πέτρα κάνει ο πόνος. | Rosada el seu rostre rialler i jo era un asfòdel ressec. Quina torbació en despertar la joventut, com van riure els meus llavis amargs! Com si em diguessin els seus ulls que ja no era el nàufrag ni l’únic, i em vaig inclinar per tendresa, jo que m’havia fet de pedra pel dolor. |
Del llibre: El dolor de l’home i de les coses
Traducció: Joan-Ramon Lladós
Editorial: PONT DEL PETROLI – 2024
EL LLIBRE:
Compra el llibre AQUÍ
SEMBLANÇA:
Kostas Kariotakis és un solitari, una veu isolada. Home de cultura cosmopolita, nodreix més aviat el seu imaginari en l’univers post-simbolista francès i el clima feixuc de postguerra que donarà lloc a l’expressionisme europeu. La poesia de Kariotakis és trista, desesperançada, antièpica, i els seus versos, més que no basar-se en la metàfora, fan circular fluidament la melancolia, i la gamma d’emocions que la melancolia engendra, entre persones i coses.
No gaire celebrat pels seus contemporanis, el seu tercer recull i la seva trista mort el van convertir, amb el temps, en la perfecta imatge de la tristor d’aquells anys en què la Grècia, a força de tsipuro i de rembétiko provava de pair l’abast de la catàstrofe. La seva influència post mortem va ser tanta, que fins i tot es va parlar de kariotakisme per donar nom a una tendència de la poesia que el va seguir. (de: Joan Casas Fuster)
BIOGRAFIA:
Kostas Kariotakis (1896 – 1928). Neix a Trípoli (Peloponès). Fill d’un enginyer civil obligat a canvis freqüents de residencia (Atenes, Lárisa, Kanea, Kalamata). Es va llicenciar en Dret per la Universitat d’Atenes. L’any 1919 és nomenat Primer Secretari del Ministeri de l’Interior a la Prefectura de Tessalònica. Com a funcionari públic afronta nombrosos canvis de destinació fins a ésser escollit per a un càrrec important del Ministeri de Salut com a cap de la Segona Oficina de Supervisió d’Instal·lació dels Refugiats (1923). Entre 1924 i 1928 fa diversos viatges a Itàlia, Alemanya, Romania i Paris (la seva “Ciutat”).
L’any 1922 va establir una relació sentimental amb la poetessa Maria Polyduri. Infectat de sífilis, no va voler formalitzar la relació malgrat que ella estava disposada a assumir-ne les conseqüències, això sí, sense tenir fills. Karyotakis havia quedat profundament afectat per la mort del seu amic poeta Romos Filiras, que va morir boig a causa de la mateixa malaltia.
La seva activitat sindical, incòmoda per al Ministeri, va propiciar trasllats freqüents a llocs cada cop més allunyats de la capital, en llocs amb escassa vida social i cultural. Destinat a Preveza, va caure en un estat melancòlic i pessimista que no va poder superar. Es va intentar suïcidar llençant-se al mar però, després de 10 hores, es va salvar gràcies a que era un gran nedador. Al dia següent, amb el seu millor vestit, es va tirar un tret a l’ombra del plàtan d’un cafè (21 juliol 1928).
Publica els seus primers poemes amb 14 anys, premiat en el concurs de poesia d’una revista. Dos anys més tard publica altres poemes i, als 22 anys, veu la llum el seu poemari més conegut, “El dolor de l’home i de les coses”, que va passar gairebé desapercebut. Publica altres llibres (“Sense dol”, “Elegies i sàtires”) i col·labora en una gran varietat de revistes i diaris. Va traduir de forma excel·lent poetes europeus: Verlaine, Heine, P. J. Toulet, J. Moréas, Baudelaire i Fr. Mistral. Va escriure alguns contes curts.
És el poeta del desencís social, de la crítica dels costums i de la inoperància d’una administració ineficient en mans del clientelisme polític. En la seva poesia es manifesta el rebuig de la hipocresia, el testimoni d’un idealisme que acabaria en la desesperació personal. La seva desaparició va servir d’estímul a nombrosos imitadors, donant lloc a tot un moviment literari de “kariotakisme”.