L’ÚLTIMA PARAULA –
En cullo un ramell, de poncelles arrapades a la bardissa. Les dispose en un pitxer que aporta un to modernista a aquell racó de casa. Reposen les poncelles en la plàcida penombra. I un bon matí han esclatat com sexes pletòrics, les poncelles de rosa. La seua perfecció és pura obscenitat. Fan rutilar el silenci que toquen, les corol·les badades, fins que es retrauen en la seua maduresa, i s’hi marceixen i s’hi esfullen i componen una dansa laxa de pètals de rosa que l’aire oblida. Es redibuixen al terra rotllanes desconcertades de pètals, i jo m’estremesc, amb la nuesa de les tiges que guarden la memòria descarnada dels sexes pletòrics que foren. S’ensorren igualment els dies cansats, un a un, i el neguit m’ennuega: quant de temps dura l’eco de l’última paraula?
Premi Miquel de Palol, 2020
(Proa edicions, 2020)
Ressenya de Víctor Obiols a ARALLEGIM
Ressenya de Lourdes Toledo a LA VEU DELS LLIBRES
Ressenya de Meritxell Matas a CARÀCTERS
Ressenya de Pere Ciscar a LA LECTORA
Compra el llibre aquí
