VÍDEO-LECTURA:
POEMA:
| La Guinea (frammento) | La Guinea (fragment) |
| L’intelligenza non avrà mai peso, mai nel giudizio di questa pubblica opinione. Neppure sul sangue dei lager, tu otterrai da uno dei milioni d’anime della nostra nazione, un giudizio netto, interamente indignato: irreale è ogni idea, irreale ogni passione, di questo popolo ormai dissociato da secoli, la cui soave saggezza gli serve a vivere, non l’ha mai liberato. Mostrare la mia faccia, la mia magrezza – alzare la mia sola puerile voce – non ha più senso: la viltà avvezza a vedere morire nel modo più atroce gli altri, nella più strana indifferenza. Io muoio, ed anche questo mi nuoce. | La intel·ligència no tindrà mai pes, no, en el judici de l’opinió pública. Ni tan sols sobre la sang dels lager obtindràs, d’una sola dels milions d’ànimes de la nació, un judici clar, completament indignat: és irreal tota idea, tota passió, d’aquest poble ja de fa segles dissociat, amb la saviesa suau que li cal per viure, i no l’ha alliberat. Mostrar la meva cara, la meva magresa — alçar la meva sola i pueril veu— ja no té sentit: la vilesa avesa a veure morir de la manera més atroç els altres, amb la més curiosa indiferència. Jo em moro, i això també em fa mal. |
| “La Guinea” POESIA IN FORMA DI ROSA in “Bestemmia”, volume primo Garzanti, Milano 1993 | “La Guinea” POESIA IN FORMA DI ROSA Traducció: Xavier Valls Guinovart Edicions Poncianes, 2022 |
REFERÈNCIES:
Article de Jaume C. Pons Alorda a EL PUNT AVUI
Entrevista a Joan Navarro de Xavier Aliaga a EL TEMPS DE LES ARTS
Article de Joan Simó a NÚVOL
Article de Pere Antoni Pons a ARA-LLEGIM
Article de Jaume C. Pons Alorda a EL TEMPS
Article de Blanca-Llum Vidal a CATORZE
EL LLIBRE:
Compra el llibre AQUÍ
SEMBLANÇA:
Pier Paolo Pasolini volia pensar l’escriptura com un exercici d’escàndol i de follia, com una acció que posa en qüestió els límits i la lògica de la institució literària (Diego Bentivegna, traductor argentí de La Divina mimesis)
Això és el que deia Pier Paolo Pasolini (1922-1975) sobre Poema en forma de rosa en una entrevista de mitjans dels 60: “El llibre té la forma interior, si bé no exterior, d’un dietari, i narra pas per pas l’evolució del meu pensament i del meu humor en aquests anys. […] La forma de dietari és el que fa que les contradiccions estiguin reproduïdes d’una manera extrema, mai conciliades, mai esmussades, excepte al final del llibre”. És exacte. Meitat dietari en vers, meitat autoretrat en moviment, Poema en forma de rosa és el Pasolini home, intel·lectual, ideòleg i figura pública obert en canal i convertit en literatura. Aquí hi és tot: hi ha pors, rancúnies i ràbies confessades; hi ha ideologia i ètica explicades i proclamades; hi ha idees i sentiments deixats anar… (Pere Antoni Pons a ARA-LLEGIM, 20/07/2022).
“Els seus textos són, en efecte, condemnatoris, rabiosos, desesperats, radicals, implacables, terribles. Hi ataca el genocidi cultural, lingüístic i físic que havien dut a terme els poders fàctics i tàctics de la Itàlia del seu temps. Pasolini va maldar per denunciar aquest genocidi complex i panoràmic, i el que va aconseguir, com a resultat de tants esforços, va ser la mort. Més d’una persona ha donat a entendre que Pier Paolo Pasolini la cercava, i luxuriosament.” (Fragment del llibre Les cendres de Pasolini (Lleonard Muntaner, Editor, 2024) de Jaume C. Pons Alorda)
BIOGRAFIA:
Pier Paolo Pasolini (Bolonya, 5 de març de 1922 — Roma, 2 de novembre de 1975). Escriptor i autor cinematogràfic italià. Influït per Gramsci, intentà d’empeltar un filologisme d’ascendència hermètica en el tronc de l’ideologisme marxista. Crític, narrador i poeta, lluità per la revaloració del fet de creació popular i, sobretot, del dialecte (de primer, el friülès), com a expressió d’una realitat. En són testimoni diversos estudis crítics, històrics i estilístics (Passione e ideologia, 1960), antologies (Poesia dialettale del Novecento, 1952; Canzoniere italiano, 1955; Poesia popolare italiana, 1960) i les novel·les (Ragazzi di vita, 1955; Una vita violenta, 1959). En les novel·les, però, l’autor recorre a l’argot del subproletariat dels suburbis de Roma i n’ofereix, tot i l’intent de popularisme, una versió intel·lectualista que perpetua l’esteticisme i el decadentisme que es proposava de combatre. Allà on s’aparta de qualsevol mimesi artificiosa i resta en el pla de la llengua comuna és on el poeta obté els èxits més notables (Le ceneri di Gramsci, 1957; L’usignolo della Chiesa Cattolica, 1958; Poesia in forma di rosa, 1964), quan es pregunta pel sentit suprem de la vida que, malgrat la tèrbola sensualitat de la qual procedeix i les contradiccions inevitables, traspua un fons religiós. Això encara es palesa en les últimes obres: Teorema (1968), Trasumanar e organizzar (1971), Empirismo eretico (1972). Com a autor cinematogràfic, Pasolini s’inicià amb Bolognini i Fellini abans de firmar obres pròpies. Havent adquirit un llenguatge cinematogràfic autònom i original, donà a conèixer, successivament, Accattone (1961), Mamma Roma (1962, descripció vivíssima de la tragèdia de la immigració), La ricotta (1963), Il Vangelo secondo Matteo (1964, on accentuà la visió ‘social’ d’aquest evangeli), Uccellaci e uccellini (1966), Edipo re (1967), Porcile (1969), Medea (1970, amb la incorporació de Maria Callas), Il Decamerone (1971), I racconti di Canterbury (1972), Il fiore delle mille e una notte (1973) i Salò o le 120 giornate di Sodoma (1975), que pot ésser considerada el seu testament cinematogràfic i polític. Morí assassinat. (font: Enciclopèdia.cat )