Amb motiu del Dia del Record recordem un poema de Primo Levi titulat “Le stelle nere”, compost per l’autor el novembre de 1974. Pertany a la línia astronòmica de la poesia de Levi i conté una conclusió fortament lleopardiana. Però què van indicar exactament les “estrelles negres”? Un testimoni metafòric de la Shoah.
| ELS ESTELS NEGRES Que ja ningú no canti d’amor o de guerra. L’ordre que dona nom al cosmos s’ha desfet; les legions celestials són un garbuix de monstres, l’univers ens assetja, cec, estrany i violent. El cel serè és cobert d’horribles sols difunts, densíssims sediments d’àtoms esmicolats. D’ells no n’emana més que pes desesperat, no energia, tampoc missatges; no partícules, tampoc llum; la llum mateixa recau, desfeta pel pes propi, i nosaltres, llavors humanes, vivim i morim per no res, i els cels s’arremolinen perpètuament en va. 30 de novembre de 1974 | LE STELLE NERE Nessuno canti più d’amore o di guerra. L’ordine donde il cosmo traeva nome è sciolto; Le legioni celesti sono un groviglio di mostri, L’universo ci assedia cieco, violento e strano. Il sereno è cosparso d’orribili soli morti, Sedimenti densissimi d’atomi stritolati. Da loro non emana che disperata gravezza, Non energia, non messagi, non particelle, non luce; La luce stessa ricade, rotta dal proprio peso, E tutti noi seme umano viviamo e moriamo per nulla, E i cieli si convolgono perpetuamente invano. 30 novembre 1974 |
Del llibre: EN HORA INCERTA
Traducció de: ELOI CREUS
Premi JORDI DOMÈNECH de Traducció de Poesia 2023
Publicat a: CAFÈ CENTRAL, 2023
Ressenya d’Alice Figini a SOLOLIBRI
Ressenya de Santi Borrell a EL PUNT AVUI
Ressenya de Jordi Llavina a ARA-LLEGIM
Ressenya d’Anna Rossell a NÚVOL
Compra el llibre AQUÍ
Primo Levi (Torí, Itàlia, 31 de juliol del 1919 – 11 d’abril del 1987) va ser un escriptor italià d’origen jueu, autor de memòries, relats, poemes i novel·les. Va ser un resistent antifeixista, supervivent de l’Holocaust. És conegut sobretot per les obres que va dedicar a donar testimoniatge sobre l’Holocaust, particularment el relat de l’any que va estar presoner en el camp d’extermini d’Auschwitz. La seva obra Si això és un home és
El 1943, ell i uns camarades van sortir al camp i van intentar unir-se a la resistència antifeixista italiana. Completament inexpert per a tal aventura, va ser arrestat per la milícia feixista, que el va lliurar a l’exèrcit d’ocupació alemany en identificar-se com a jueu –com a partisà, l’haurien afusellat immediatament–.
Va ser deportat a Auschwitz el 1944, un dels camps d’extermini situat en la Polònia ocupada pels nazis, on va passar deu mesos abans que el camp fos alliberat per l’Exèrcit Roig. Dels 650 jueus italians de la seva “remesa”, Levi va ser un dels 20 supervivents que va deixar viu el camp.
En tornar a Itàlia, Levi va exercir com a químic industrial en la factoria química SIVA a Torí. Aviat va començar a escriure sobre les seves experiències en el camp, que es van convertir en les seves dues memòries clàssiques: Si això és un home (Se Questo è un Uomo) i La treva (La tregua). També va escriure altres dues memòries molt benvolgudes, Moments d’indult i El sistema periòdic.
Moments d’indult brega amb personatges que va observar durant la seva presó. El sistema periòdic és una col·lecció de peces curtes, majorment episodis de la seva vida, però també dos relats curts, tots relacionats d’alguna manera amb algun dels elements químics.
L’ambiciosa novel·la Si ara no, quan?, que conta la història d’una banda de partisans jueus durant la Segona Guerra Mundial errants per Rússia i Polònia, va guanyar els destacats premis Viareggio i Campiello, quan va ser publicada a Itàlia, i van fer Levi internacionalment conegut.
Els seus relats curts més coneguts es troben en La Torcedura del Mico (1978), una col·lecció de relats curts sobre treball i treballadors contats per un narrador que recorda al mateix Levi. Levi es va retirar de la seva posició com a gestor de SIVA el 1977 per a dedicar-se a escriure a temps complet.
El més important dels seus últims treballs va ser el seu llibre final, Els enfonsats i els salvats, una anàlisi de l’Holocaust en el qual Levi va explicar que encara que no odiava el poble alemany pel qual havia passat, no els havia perdonat. Levi va morir, aparentment per suïcidi, l’11 d’abril del 1987, encara que alguns amics i biògrafs han qüestionat el veredicte. La qüestió continua fascinant els crítics literaris a causa de la barreja característica de foscor i optimisme en l’escriptura de Levi, que no va deixar cap nota de suïcidi. (Font: Vikipèdia)