VIDEO-LECTURA (en alemany):

POEMA:

Duineser Elegien. Die erste Elegie (fragment)

Wer, wenn ich schriee, hörte mich denn aus der Engel Ordnungen? und gesetzt selbst, es nähme einer mich plötzlich ans Herz: ich verginge von seinem stärkeren Dasein. Denn das Schöne ist nichts als des Schrecklichen Anfang, den wir noch grade ertragen, und wir bewundern es so, weil es gelassen verschmäht, uns zu zerstören. Ein jeder Engel ist schrecklich. Und so verhalt ich mich denn und verschlucke den Lockruf dunkelen Schluchzens. Ach, wen vermögen wir denn zu brauchen? Engel nicht, Menschen nicht, und die findigen Tiere merken es schon, daß wir nicht sehr verläßlich zu Haus sind in der gedeuteten Welt. Es bleibt uns vielleicht irgend ein Baum an dem Abhang, daß wir ihn täglich wiedersähen; es bleibt uns die Straße von gestern und das verzogene Treusein einer Gewohnheit, der es bei uns gefiel, und so blieb sie und ging nicht. O und die Nacht, die Nacht, wenn der Wind voller Weltraum uns am Angesicht zehrt –, wem bliebe sie nicht, die ersehnte, sanft enttäuschende, welche dem einzelnen Herzen mühsam bevorsteht. Ist sie den Liebenden leichter? Ach, sie verdecken sich nur mit einander ihr Los. Weißt du’s noch nicht? Wirf aus den Armen die Leere zu den Räumen hinzu, die wir atmen; vielleicht daß die Vögel die erweiterte Luft fühlen mit innigerm Flug.

VIDEO-LECTURA (en català)

POEMA:

PRIMERA ELEGIA (fragment)

Qui, si jo cridés, em sentiria des dels rengles dels  àngels? I si un àngel, de sobte, m’estrenyés contra el seu cor, la seva existència més potent m’anul·laria. Perquè la bellesa no és més que el preludi del que és terrible, que encara suportem; i si tant ens fascina és perquè, indiferent, desdenya anihilar-nos. Tot àngel és terrible. Per això em domino i ofego el reclam del meu plor obscur. A qui, doncs, podrem recórrer? Ni als àngels, ni als homes; i les bèsties, astutes, ja saben que no ens sentim gaire segurs a casa, en el món interpretat. Ens queda potser un arbre en el pendent que solem veure cada dia; ens queda el camí d’ahir i la consentida fidelitat a un costum que, trobant-se a gust amb nosaltres, no ens ha abandonat. Oh, i la nit, la nit, quan el vent ple d’espai còsmic ens afila la cara, ¿a qui es refusaria ella, l’anhelada, la dolça decebedora que fatigosament assetja el cor solitari? Serà més benigna als amants? Ai!, els amants no fan sinó amagar-se el destí l’un a l’altre. No ho saps encara? Llança el buit que cenyeixes amb els braços cap als espais que respirem perquè tal vegada els ocells sentin, amb el seu vol més  íntim, tota l’amplitud de l’aire.

Traducció de Josep Maria Fulquet i Eduard Santiago

REFERÈNCIES:

Entrevista als traductors d’Enric Umbert-Rexach a LA VEU DELS LLIBRES

Article de Jordi Nopca a ARA-LLEGIM

Entrevista de Xavier Graset als traductors a MÉS_324

Ressenya de Josep Maria Fulquet i Eduard Santiago a NÚVOL

EL LLIBRE:

Compra el llibre AQUÍ

SEMBLANÇA:

“Qui, si jo cridés, em sentiria des dels rengles / dels àngels?  Així comença l’Elegia Primera. Rilke es troba al castell de Duino, l’ús del qual li ha estat cedit per la princesa Marie von Thurn und Taxis -una Hohenlohe-, a les darreries de l’any 1911. Ja hi ha estat convidat altres vegades. Ara, però, hi és tot sol. Allà, dalt del penya-segat, amb la vista posada sobre l’Adriàtic, sent que li neix de dins aquest primer vers, punt de partida de la llarga escriptura que durarà deu anys, fins al 1922, quan posarà punt final a l’Elegia Desena: I nosaltres, que pensem en una felicitat / creixent, sentiríem l’emoció / que gairebé ens aclapara / quan un atzar feliç cau.” (Josep M. Fulquet – Eduard Santiago)

BIOGRAFIA:

Rainer Maria Rilke

(Praga, 4 de desembre de 1875 — Val-Mont, Vaud, 29 de desembre de 1926). Poeta txec en llengua alemanya. Estudià a les acadèmies militars de Pölten i Weisblirchen (1886-1891), però aviat abandonà la carrera militar per dedicar-se a la literatura i a la filosofia seguint cursos a les universitats de Praga, Munic i Berlín. Les seves primeres poesies són del 1894: Leben und Lieder (‘Vida i cançons’), i es poden caracteritzar com a populars i malenconioses: Larenopfer (‘Ofrena als Lars’, 1896), Traumgekrönt (‘Coronat de somni’, 1897) i Advent (1898). Els dos viatges que féu a Rússia (1899 i 1900), amb la seva amiga Lou Andreas-Salomé, foren decisius en la seva formació. D’aquesta època són la Weise von Liebe und Tod des Cornets Christoph Rilke (‘Cançó d’amor i mort del corneta Cristòfor Rilke’; traduïda al català per Carles Riba i també per Guillem Nadal), composta el 1899 i publicada el 1906, i el Stundenbuch (‘Llibre d’hores’, 1899-1903). El 1901 es casà amb Clara Westhoff (1878-1954), de la qual tingué una filla, Ruth; el matrimoni, tanmateix, durà només fins l’any següent, que Rilke inicià els seus viatges a París (1902-1914), on conegué P.Cézanne i A.Rodin (d’aquest fou secretari en 1905-06), alternats amb altres a diversos llocs (els anys 1912-13 estigué a la península Ibèrica). Mentrestant publicà Das Buch der Bilder (‘El llibre de les imatges’, 1902), Neue Gedichte (‘Noves poesies’, 1907) i Der Neuen Gedichte anderer Teil (‘L’altra part de les noves poesies’, 1908); tanmateix no fou realment reconegut fins a la publicació, el 1910, de la seva novel·la autobiogràfica Die Aufzeichnungen des Malte Laurids Brigge, (‘Quaderns de Malte Laurids Brigge’). Participà en la Primera Guerra Mundial —experiència que, bé que breu, marcà definitivament el seu art— i el mateix any (1914) escriví Fünf Gesänge (‘Cinc cançons’). Establert (1921) a Suïssa, hi escriví les seves obres més complexes i difícils: les Duineser Elegien (1922), que evoquen l’estada del poeta al castell de Duino, a Trèveris, el 1910, i que representen la summa conclusiva de la seva reflexió: nascudes d’una problemàtica existencial individual (inconsistència de la vida, caràcter inabastable dels sentiments, etc), tendeixen a una solució encara més radicalment individual, la poesia com a solució única del problema vital, i els Sonette an Orpheus (1923; traducció catalana d’Alfred Badia, 1977) obres, ambdues, molt meditades, que celebren la vida de l’home com a ésser hímnic i que han tingut una influència decisiva en tota la literatura europea del s. XX (a Catalunya —divulgat per J.Bofill i Ferro— influí C.Riba i J.Vinyoli, que n’ha traduït diversos poemes al català). A la seva darrera època Rilke es dedicà a traduir Paul Valéry, i ell mateix escriví alguns poemes en francès. El mateix any de la seva mort, de leucèmia, escriví Nicht Geist, nicht Inbrunst wollen wir entbehren (‘No volem mancar ni d’esperit ni de fervor’). La seva correspondència (Briefe 1899-1926) fou publicada en 1929-37.