VÍDEO-LECTURA
POEMA
| RAFEL – I – Avui ha fet cinc anys que et vas morir: avui, també, t’hem visitat la tomba, que s’alça blanca, un punt aparatosa —amb la innocència del plany per disculpa— a la part nova d’aquest cementiri provincià, i ple de femta humana. Rafel, tan sols tenies disset anys quan conegueres el gust de la teva sang. Jo en tenia setze, i en saber-ho, vaig començar a trescar per les voreres considerant el final de les coses, comptant rajoles petites com vides. Una ambulància anunciava el teu coll trencat, a entrada de capvespre, i tots ens abraçàvem: l’esvalot precís de la caiguda. Ara han passat cinc anys i t’hem vingut a veure, altra vegada, ritualitzant la batzegada dúctil d’una ampla absència. No hem dit massa coses: hem definit la talla d’una espera com definírem, cinc anys endarrere, la pauta exacta dels mesos de maig, que sempre venen amb aire de tu. Concisos, t’hem deixat damunt la llosa el pes feixuc d’un grapat de voreres. |
Poema de SEBASTIÀ ALZAMORA
Del llibre: RAFEL
Edi.: LLEONARD MUNTANER, 2024
EL LLIBRE
SEMBLANÇA
Rafel és el fruit d’una rara maduresa que es fa palesa tant des de l’angle que representa l’elecció del tema —la meditació arran de la mort d’un amic—, que el poeta tracta utilitzant un to que és filosòfic, sense deixar de ser propi d’un jove, com des del que representa un sentit de disciplina davant l’esforç creatiu que es fa palès en la dimensió simfònica del llibre. A Sebastià Alzamora li va tocar créixer massa aviat. D’un segon per un altre va haver d’abraçar la fosca de les absències i va decidir encarar-s’hi, parlar-hi de tu a tu, parlar a totes les morts a partir de la mort que li era pròpia en la carn de l’amic i, com que ho va aconseguir de ple, avui celebram que fa trenta anys que en Sebastià Alzamora va publicar el seu primer poemari. (Del pròleg de Miquel Àngel Adrover)
REFERÈNCIES
Ressenya de Jaume Coll Mariné a LA LECTORA
Entrevista de Montserrat Serra a VILAWEB
Ressenya de Manuel Castaño a EL PAÍS
Entrevista de Clara Ferrer al diari ÚLTIMA HORA
Comentaris d’obra de la AELC
BIOGRAFIA
Sebastià Alzamora i Martín (Llucmajor, Mallorca, 6 de març de 1972). Llicenciat en filologia catalana (1995), fou delegat del Llibre de la Generalitat de Catalunya (2000-03), treballà a l’editorial Destino dirigint la secció de llibres en català i fou director literari de l’editorial Moll. És col·laborador habitual en revistes i diaris, com ara Serra d’Or, Lluc, El Mirall, El Temps, Avui, Diari de Balears, Diario de Mallorca, Ara i Ara Balears, on escriu un article diari des de la seva fundació (2010 i 2013, respectivament). Com a poeta es donà a conèixer molt jove amb el volum Rafel (1994), formalització de l’experiència de la mort d’un amic adolescent, i la seva obra poètica, sempre presidida per una notable maduresa, continuà a Apoteosi del cercle (1997, premi Bartomeu Rosselló-Pòrcel), Mula morta (2001), El benestar (2003, guardonat amb el primer premi dels Jocs Florals de Barcelona), La part visible (2009, premi Carles Riba 2008) i La netedat (2018, premi Crítica Serra d’Or de poesia 2019).
Com a narrador publicà la novel·la experimental L’extinció (1999, premi Documenta), i aconseguí una bona recepció crítica i de públic amb Sara i Jeremies (2002, premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga), en què l’amor i el mal marquen el transcurs d’una vida. Posteriorment ha publicat en el mateix gènere La pell i la princesa (2004, premi Josep Pla); Nit de l’ànima (2007); Miracle a Llucmajor (2010); Crim de sang (2012, premi Sant Jordi 2011), obra que parteix de la matança històrica de 172 maristes a mans de nuclis anarcosindicalistes l’estiu del 1936 a Barcelona; Dos amics de vint anys (2013), recreació de l’amistat entre els poetes Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Salvador Espriu; La malcontenta (2015), una història de revenja en la Mallorca rural del segle XIX, Reis del món (2020), en què explora l’amistat entre l’orientalista Joan Mascaró i el banquer Joan March, Ràbia (2022, premi Òmnium) i El federal (2024), sobre la revolta federalista de la Bisbal d’Empordà del 1869.
Formà part del nucli generacional anomenat Els Imparables i ha col·laborat en el llibre col·lectiu, juntament amb Hèctor Bofill i Manuel Forcano, Dogmàtica imparable. Abandoneu tota esperança (2005). A la segona meitat de la dècada de 2000 dirigí la revista Cultura del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. L’any 1996 rebé el premi Bartomeu Rosselló-Pòrcel dels Premis 31 de Desembre de l’Obra Cultural Balear (1996) en reconeixement a la seva tasca de defensa i promoció de la llengua catalana a les Illes Balears. El 2020 fou elegit membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. (Font: Enciclopèdia.cat)