VÍDEO-LECTURA
GELEM, GELEM,, l’Himne Internacional Gitano, el va compondre el gitano iugoslau Zarko Jovanovic a partir d’una cançó popular gitana dels països de l’Europa de l’Est. Els seus versos estan inspirats en els gitanos que van ser reclosos en els camps de concentració nazis durant la Segona Guerra Mundial. Va ser adoptat oficialment com a himne en el Primer Congrés Gitano, celebrat a Londres en 1971.
POEMA
_ Himne Internacional Gitano _
| Gelem, gelem, lungone dromensa Maladilem bakhtale Romensa A Romale, katar tumen aven, E tsarentsa bahtale Rromentsa? A Romale, A Chavale Sas vi man yekh bari familiya, Mudardas la e Kali Legiya Aven mansa sa lumnyake Roma, Kai putardile e Romane droma Ake vriama, usti Rom akana, Amen khutasa misto kai kerasa A Romale, A Chavale Puter Devla le parne vudara Te shai dikhav kai si me manusha Pale ka zhav lungone dromendar Thai ka phirav bakhtale Romensa A Romalen, A chavalen Opre Rroma, si bakht akana Aven mansa sa lumnyake Roma O kalo mui thai e kale yakha Kamav len sar e kale drakha A Romalen, A chavalen | Vaig caminar, vaig caminar per llargs camins Vaig trobar afortunats gitanos Ai gitanos, d’on veniu amb les carretes i els nens famolencs? Ai gitanos, ai nois! Una vegada vaig tenir una gran família, La Legió Negra els va assassinar Veniu amb mi, gitanos de tot el món Per als gitanos s’han obert camins Ara és el moment, aixeca’t gitano ara, Arribarem ben alt si ens movem. Ai gitanos, ai nois! Obre, Déu, les portes negres que pugui veure on és la meva gent. Tornem a recórrer els camins i a caminar amb afortunats amics. Ai gitanos, ai nois! Amunt poble romà! Ara és el moment Veniu amb mi gitanos del món La cara bruna i els ulls foscos m’agraden tant com el raïm negre. Ai gitanos, ai nois! |
Text de: Žarko Jovanovic
REFERÈNCIES
Article de Marc Casals a revista CTXT
La LLENGUA ROMANÍ o Rromanó, la llengua dels roma (gitanos)
MUSEU VIRTUAL del poble gitano a Catalunya
SAMUDARIPEN: l’holocaust gitano
CARTA de la consellera de Drets Socials, Violant Cervera, i el President de la Unió Romaní, Juan de Dios Ramírez Heredia en motiu del Dia Internacional de la Llengua Romaní (5 novembre 2021)
LLENGUA ROMANÍ
La llengua pròpia del poble gitano és la llengua romaní o romanó. Aquesta es troba estretament relacionada amb el sànscrit de la qual deriven totes les llengües indo-àries modernes. El romaní es va desenvolupar en paral·lel a les seves llengües germanes parlades a l’Índia fins al segle XI. A continuació, els avantpassats dels gitanos van abandonar l’Índia i la llengua romaní va ser influenciada en el seu desenvolupament pels idiomes que es parlen en altres llocs. Aquests van ser el persa, l’armeni, el grec bizantí, l’antic eslau i el romanès. Les mateixes paraules d’aquests idiomes es poden trobar avui en dia en tots els dialectes del Romaní. Això demostra que els gitanos van viatjar junts com un grup fins que van arribar a Grècia al segle XIV.
Actualment la llengua romaní es parla per la gran majoria de romà que hi ha a tot el món, entre 12.000.000 i 16.000.000 de persones. A Espanya, la llengua romaní va desaparèixer com a idioma fa temps. El deteriorament progressiu dels pilars gramaticals de la llengua va donar lloc al que avui en dia es coneix com a caló.
APORTACIONS AL CATALÀ
El caló (zincaló, romaní ibèric o romaní espanyol), és una llengua variant del romaní. És utilitzada pel poble gitano, fonamentalment a l’estat espanyol, i no té una distribució territorial fixa. La llengua és enquadrada dins del grup septentrional, subgrup ibèric / occidental de l’idioma romaní. La denominació caló prové del romaní kaló, originalment significa l’adjectiu «negre», substantivat com a «infeliç» (amb la mateixa arrel que el sànscrit kāla, i que també ha donat el mot català calés «diners» per les monedes fosques).
El caló català que és una mescla de lèxic romaní amb gramàtica catalana. El caló català és una variant formada sobre una estructura gramatical i fonètica del català. Alguns mots propis del caló català han passat al vocabulari comú del català i no pas del castellà: halar (menjar), xaval (noi), dinyar-la (morir), filar (veure), calés (diners), cangueli (por), paio (individu), xivato (delator), xoriço (lladregot), catipén (pudor)…
Juli Vallmitjana és l’escriptor que reflectí més la vida gitana i el caló català en les seves obres. També utilitzà formes caló Salvador Espriu, especialment en la seva obra Ronda de mort a Sinera.
BIOGRAFIA
Zarko Jovanović supervivent de tres camps de concentració en la Segona Guerra Mundial –quan els nazis van exterminar a bona part dels gitanos de Iugoslàvia–. Jovanović va fer la major part de la seva carrera musical a París, on va collir un gran èxit actuant en restaurants i cabarets russos. Va participar en el Primer Congrés Mundial Romanó de 1975, que va establir les bases de la identitat gitana moderna, i va compondre l’himne nacional gitano, Dželem, dželem. Davant les tragèdies que van sacsejar als gitanos en el segle XX, sumades al racisme secular que pateixen, es va mantenir sempre fidel a la música i el compromís amb el seu poble.
Zarko Jovanović va néixer en el nord de Sèrbia l’any 1925, en el si d’una família de músics. Al costat de la recollida de ferralla, l’artesania del metall i la fusta, la trafica de bestiar i l’ensinistrament d’ossos ballarins, la música era de les escasses activitats que podien exercir els gitanos a la Iugoslàvia d’aquell temps.
La incipient carrera musical de Zarko es va truncar als 16 anys amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, quan les potències de l’Eix van ocupar Iugoslàvia. En el repartiment territorial entre aliats, la major part de Sèrbia va correspondre a l’Alemanya nazi, que va començar a aplicar, com en la resta de territoris sota el seu control, una política d’extermini no sols dels jueus, sinó també dels gitanos. En l’holocaust gitano –conegut en llengua romanó com Porraimos (La devoración) o Samudaripen (La destrucció de tots)– van morir més de mig milió de persones, aproximadament el 70-80% de la població gitana d’Europa. Al costat de molts dels seus familiars i veïns, Zarko va ser capturat per les SS i reclòs en el camp de concentració de Banjica, una antiga caserna d’infanteria prop de Belgrad destinat a tancar a gitanos, jueus, comunistes i brigadistes de la guerra civil espanyola.
Zarkova sobreviure a les massacres en la fira de Belgrad, però va ser traslladat en un comboi cap a un tercer camp de concentració: les mines de Trepča, en el nord de Kosovo. Amb el temps, recordaria lacònic les seves experiències, primer en els camps de concentració i després com a combatent: “Tot això ni un cavall seria capaç de resistir-ho, però la joventut és un miracle”.
Malgrat que no sabia llegir partitures, Zarko va passar gairebé dues dècades com a membre de l’Orquestra Nacional de Belgrad, fins que, desitjós de realitzar-se artísticament, en 1964 va marxar a París. Sense parlar gairebé una paraula de francès –va aprendre a dir “merci” al tren durant el viatge–, en arribar es va trobar que, en el seu destí, la música iugoslava era desconeguda, però no així la russa. Després de la revolució comunista i la posterior guerra civil, París s’havia convertit en una capital de l’exili antibolxevic i pels seus districtes noctàmbuls proliferaven cabarets russos on la música gitana tenia un paper protagonista.
Aviat Zarko es va fer famós en la nit parisenca tant per la seva habilitat musical com per les seves singularitats. En paral·lel a la seva carrera com a músic, Zarko sempre es va preocupar per la situació dels gitanos, fins al punt de participar en el Primer Congrés Mundial Romanó, celebrat en 1975 a Londres. Zarko es va posar a cantussejar mentre tocava la seva balalaica i prenia notes. Sobre una vella melodia balcànica, va escriure el text de Dželem, dželem, que des d’aquest dia es va convertir en l’himne nacional gitano. En la lletra, Zarko recordava el genocidi que havien sofert els romanís en la Segona Guerra Mundial –“Una vegada vaig tenir una gran família/però la va assassinar la Legió Negra”– i acabava cridant al seu poble a una presa de consciència política: “Ha arribat l’hora, gitanos, aixequeu-vos/Si actuem, volarem alt”.